Els pics Russell 14/08/2025
Acabem les activitats alpinístiques d'agost de 2025 amb l'Àlex fent la cresta dels pics Russell des del refugi de Llauset.
Aquests cims s'han convertit en un punt negre darrerament amb diverses morts inclosa la del gran Mikel que tràgicament ens va deixar fent una sortida hivernal al Russell Oriental aquest Març de 2025.
Tinc una sensació estranya en abordar aquesta activitat. Sé que no hi ha cap dificultat excessiva però alhora em sento intranquil sabent que hi ha hagut tants accidents...
Dia 1
Pugem al refugi el dia anterior per fer porteig de menjar i així aprofitem per fer una mica d'escalada.
 |
| Una marmota ens saluda... |
Anem al pic de la Solana de Llauset on tenim algunes (poques) vies llargues amb una aproximació molt curta, i efectivament en només mitja hora estem al peu de via.
 |
| La placa d'inici a la via Pascalade |
Comencem per la via Pascalade, tres llargs i màxim V+. Arrenca l'Àlex per una placa foradada amb pocs spits i a on hi cap algun friend extra. La roca és granit però força meteoritzat i es desfà una mica en alguns llocs. A canvi té forats fets pel vent i l'aigua que es converteixen en bones preses.
El segon llarg arrenca sense cap assegurança a la vista. Suposadament hi ha un clau però no el veig. Vaig pujant per un sostre i em protegeixo amb dos friends. Per aquí no és segur, però ara no hi ha qui baixi... Ara a l'esquerra bastant lluny veig la xapa, però la segona! Clarament m'he desviat i no puc recuperar la vertical de la via. Improviso i pujo per la dreta una zona senzilla i molt trencada que no passa de IV i a on a penes puc posar un friend i quan arribo a l'alçada de la reunió que encara tinc molt a l'esquerra, llaço una roca que espero que aguanti i començo una travessa d'uns 15m en horitzontal. Aconsegueixo arribar a la R amb els nervis a flor de pell i per fi descanso.
 |
| Arribant a la segona reunió |
El darrer llarg és de tràmit, una grimpada amb algun pas puntual que ens deixa al cim del pic.
Baixem per la cresta fins a peu de via i anem a la del costat, Djoule també de 3 llargs però 6a+.
Arrenco jo el primer llarg inventant una mica perquè el peu de via no està marcat. En tot cas a dalt es veu una placa amb una xapa i queda prou clar on cal arribar. El pas de V+ que marca la via és més aviat senzill i de seguida estic a la reunió.
El següent llarg el fa l'Àlex i aquí el pas clau és bastant més dur. Després de sortir d'una petita panxa ens trobem un mur d'adherència on cal tenir fe en els peus, per als que no hi ha realment forats. Sumat a una mica de líquens i la gravilla en que es trenquen algunes mans, m'haig d'esforçar per no tibar de la cinta. Passat aquest punt, la dificultat es suavitza i aviat arribem a la R. Des d'aquí ens podem escapar a la dreta caminant sense haver de fer cim.
Baixem al refugi, dinem com a reis i descansem bé per estar a punt per demà.
Dia 2
Sense neu ni gel i amb bona meteo com tindrem avui no hauria d'haver cap problema però. Tot i així ens enduem un cordino i material per poder assegurar i rapelar per si de cas.
Ens posem en camí a les 6:30 quan ja comença a clarejar. Prenem el GR-11 en direcció a la collada de Vallibierna on arribem ràpidament en 45 minuts.
Aquí girem a la dreta sota els contraforts del pic de Cap de Llauset intentant no perdre cota i seguint alguna fita entre blocs fins que trobem un camí més marcat de sorra que rellisca i que ens puja a la carena on trobarem un pal indicador a la Collada de los Bucardos. Aquí ens trobem una vista espectacular de l'estany del Cap de la Vall amb el sol que es lleva
 |
| El dia s'alça |
Continuem la carena i quan veiem que es converteix en cresta, l'abandonem per la dreta flanquejant per terreny fàcil de blocs (cota 2.800 aprox). Ens endinsem en una mena de plana, amb algun petit llac mig sec, que està tancada al nord per la cresta est dels Russell. L'objectiu és la carena que tenim a la dreta.
 |
| Pujarem de dreta a esquerra |
Aquesta carena comença molt suau i es va posant més esmolada fins que a una alçada de 2.930m trobem un tallat que ens barra el pas. en aquest punt ens equipem amb casc, arnés i ferros per si de cas, però encara no traiem la corda. Desgrimpem l'obstacle per la vessant oest i arribem al fons de la bretxa, no massa profunda. Continuem ascendint per l'esquerra de la cresta on no hi ha cap pas complicat, solament anar grimpant amunt sense exposició.
Arribant ja cap a 3.000m la cresta es fa més esmolada i hem de trobar amb tendència a l'esquerra una canal descomposta al principi però que de seguida té bona roca per on podem remuntar i arribar ja quasi al cim de Russell Oriental. Ara queda una darrera pujada de tràmit que ens deixa a la Punta Russell Oriental 3.050m.
 |
| A la punta oriental de Russell |
 |
| Antecima Russell |
Considerem l'opció de fer l'agulla sud, però no ens acaba de convèncer la idea i ho deixem córrer. En direcció nord veiem ara la cresta que passant pel Russell, Margalida i Tempestades ens portaria a l'Aneto, on s'intueixen algunes persones que ja han arribat al cim.
La cresta fins al Russell principal és horitzontal i comença fàcil, però ràpidament es torna estreta i tenim abisme als dos costats. El vent que bufa aquí resulta molest i amenaça amb fer-nos perdre l'equilibri, pel que sovint em vaig ajupint. Cal medir bé cada passa i començo a entendre per què hi pot haver accidents aquí.
 |
| Immensitat mineral. Cresta cap al Russell |
Poc abans del cim, trobem una petita bretxa a on hi ha una instal·lació amb cordinos feta per rapelar. A les ressenyes no hem llegit res d'això, així que suposem que es pot desgrimpar. Ho abordem pel vessant est (dreta) on tenim alguns passos no massa complicats però sí molt exposats. Feu atenció en aquest tram, sobretot si porteu motxilla gran, que us pot molestar xocant amb un bloc a la darrera rampa de baixada. Ara ja només remuntem 10m i ja som al cim de Russell (3.207m) a les 10:15.
 |
| El pic Russell |
Estem sols al cim i tot just 3 persones més venen per la cresta. Quina diferència amb el formiguer que deu ser ara mateix l'Aneto i què fàcil resulta trobar la solitud i tranquil·litat a la muntanya si evitem els punts massificats...
 |
| Això és el que faltaria si volem arribar a l'Aneto des d'aquí... |
Bé, toca anar baixant i ho farem per la diagonal nord-oest, una canal profunda que trobarem fàcilment marcada amb fites. Baixa ben dreta però és còmode de fer, amb grans blocs enlloc de rampes de sorra. En uns 15 minuts s'acaba el descens i trobem un camí que flanqueja els murs de la nostra dreta (sempre seguint fites, compte amb el precipici a l'esquerra!).
El camí gira llavors a l'esquerra i baixem una tartera amb roques grans i estables que ens porta a passar per sota de l'agulla sud-oest, cim secundari que decidim no pujar tampoc. Ara és qüestió de retrobar un camí cap a la collada de Vallibierna.
De moment seguim el track que tenim, que ens porta a vorejar sense perdre cota la vall que porta a la Collada de los Sarrios. Una vegada allà, no veig com podem fer el que diu el track, ja que implicaria remuntar la cresta oest que puja cap a la cresta sud dels Russell i no tenim clar què pot implicar, a banda que ens fa remuntar 200m més del que necessitem. Així que la única alternativa que veiem és baixar per la collada i vorejar l'ibon Alto de Vallibierna.
No encertem la canal de baixada i ens compliquem una mica la vida amb una desgrimpada relativament exposada per rampes herboses que veiem que inevitablement ens porta fins a la riba de l'ibon. Això vol dir que hem perdut 200m de desnivell que ara haurem de recuperar.
Retrobem el GR-11 i el seguim xino-xano fins dalt de la collada per baixar de nou fins al refugi, on arribem just a temps per l'aperitiu!
En total surten 8,5km en 6h i mitja, amb un desnivell positiu acumulat de +1.220m. Pas mal per arribar a trepitjar 3 3.000!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada