Chamonix 2024
M'ha acompanyat l'Álex Luque, que està tan fort que pot acabar qualsevol activitat que se li posi per davant!
Tot comença el diumenge 21 de juliol, quan marxem en cotxe en fins a Chamonix. Anem amb el temps just, ja que l'endemà ens espera ja la primera activitat, la previsió és:
- Dilluns: Ascensió al Mont Blanc de Tacul des de l'Agulla de Midi
- Dimarts: Escalada al Brévent
- Dimecres: Aresta dels Còsmics des de l'Agulla de Midi
- Dijous: Mont Blanc pels tres Monts
No tinc clar que el cos aguanti tanta marxa, però portem una bona temporada entrenant i les sensacions són bones!
 |
| Tindrem bon temps... |
Dia 1
Dilluns ens llevem ben d'hora per agafar una de les primeres cabines a l'Agulla de Midi. El dia es veu radiant i sense núvols i segur que farà calor. Ara però fa encara fred al túnel que ens porta a l'aresta mentre ens equipem amb el material de glacera.
Sento una mica l'alçada quan m'ajupo a cordar els grampons. Realment els quasi 3000m de diferència respecte Chamonix es noten!
Baixem l'aresta de neu sense cap complicació i arribem al plateau tot vorejant els contraforts de l'agulla de Midi, on un bon nombre de cordades ja està fent o començant la via Rebuffat-Baquet.
 |
| L'aresta dels Còsmics des de baix |
Nosaltres anem en direcció al Tacul i veiem que les goulottes del Triangle fan bona cara i semblen factibles. Tot té bon aspecte!
L'ascens cap al Tacul progressa sense dificultats, més enllà del cansament típic de no estar encara aclimatats encara. Cometo l'error de no posar-me crema solar i això ho pagaré car més tard...
Els ponts de neu estan ben tancats i no hi ha cap zona que es vegi perillosa, però sempre fa una mica de temor quan estàs sota un dels grans seracs que mai saps si es despenjarà.
Quan arribem a l'espatlla i se suavitza el pendent, el sol pica de valent i comença a fer molta calor malgrat estem a 4.000m. Una petita grimpada amb gel que fem en ensemble protegeix el cim en el que gaudim d'unes vistes espatarrants.
 |
| Recuperant forces al cim del Tacul 4.248m |
 |
| Per a baixar el ressalt posem un cargol de gel per si de cas... |
El descens per la cara nord el fem sense contratemps i la remuntada a l'aresta es fa eterna, tal i com recordava de l'ascensió que vaig fer el 2009.
Al vespre em bull la cara del sol i m'haig de posar corticoides tòpics. Mai més sense crema!
En total són +1.000m de desnivell positiu i 9km de distància.
Dia 2
L'ascensió d'ahir va ser relativament suau, però avui farem activitat relaxada. Sense pressa, per evitar el sol del matí, anem cap al Brévent on farem la via Frison-Roche, una ruta ben equipada de 6a amb diversos llargs.
Els telefèrics ens deixen al cim del Brévent, des d'on cal caminar una estona per un camí ben marcat que ens durà a una zona de desgrimpada que ens deixa a peu de via. Malauradament ja tenim diverses cordades davant, però sembla que no pujarà ningú darrere nostre.
 |
| Les vistes, immillorables! |
Començo el primer llarg (6a) per plaques discontínues força verticals, on no faig net el pas complicat i tiro de cinta. Després es torna una rampa suau on esperem pacients que la cordada de davant nostre progressi.
Els dos llargs següents són més senzills i es passen bé, amb algun pas atlètic però fàcil i cada vegada més ambient, especialment al final del llarg 3 que acaba en un pedestal de roca des del que la vista és espectacular.
La via fa uns 200m i té 5 llargs amb dificultat de 6a (V+ obligat).
 |
| Des de la reunió 3 |
El llarg 4 té un pas de bavaresa en una fisura que està graduat com a 6a i que haig de passar tibant d'un friend que ha deixat l'Àlex (encara sort!). Els braços comencen a fer figa i de fet li cedeixo a l'Àlex que obri el darrer llarg de V+ perquè no em veig amb forces.
 |
| Des del cim |
La via fa uns 200m i té 5 llargs amb dificultat de 6a (V+ obligat).
Dia 3
Ara que ja portem dos dies fent activitat en alçada ens hauríem de trobar més aclimatats. L'objectiu d'avui és l'aresta dels Còsmics, un recorregut mític que el meu pare i el meu oncle m'han explicat sovint des que sóc petit i que finalment podré experimentar.
Sortim d'hora per agafar una de les primeres cabines a l'Agulla de Midi i vora les 7 ens posem a baixar per l'aresta. El cel té ara mateix núvols baixos grisos però s'acabarà obrint i tindrem de nou molta calor.
 |
| La porta d'accés al paradís... |
 |
| El millor paisatge del món? |
En pocs minuts som al plateau i arribem a l'Abri Simond, la cabana que hi ha una mica més amunt del refugi dels Còsmics.
 |
| Tot a punt per començar a escalar! |
L'ascensió comença senzilla amb una grimpada que no supera mai el III i que fem quasi sense tocar neu ni gel, ja que està tot bastant sec. Arribem ben aviat al primer cim on hi ha un ràpel amb una cadena que baixant en diagonal per la cara est ens deixa a un segon ràpel que ens porta a la base de l'agulla que tenim al davant.
 |
| El primer ràpel |
Aquí tenim un primer tram que trobo totalment sec i que més que mixte és dry tooling. És una xemeneia on cal fer algun pas acrobàtic però que deu tenir grau de III+. Surt un llarg sencer ambientat per l'olor a pólvora dels grampons rascant el granit. Passat aquest tram de roca, reprenem flanquejos en neu en ensemble, sempre amb una caiguda considerable cap a la vessant est, fins arribar a la base de la paret on tenim el pas clau del dia.
Davant nostre un mur recorregut per una fisura orientada en diagonal cap a la dreta on anirem posant les mans i els friends que vulguem, mentre que els peus, amb grampons, es posen a la paret en uns forats totalment artificials on encaixen les puntes.
 |
| Arribant a la placa de IV |
 |
| Festival de friends |
Fem reunió a dalt de la placa i d'aquí flanquegem a la dreta per pujar una mena de pedestal sense possibilitat d'assegurar gairebé gens i llavors flanqueig a l'esquerra on podem muntar reunió.
Aquí passem a la vessant oest on ens rep l'abisme que cau en picat a Chamonix. Estem a l'ombra i la temperatura baixa força, però tampoc hi ha quasi res de neu o gel. Fem 3 llargs de corda amb algun friend o llaçant merlets, però en general és fàcil i no passa de III+. Només en cert punt ens trobem un pitó en un flanqueig exposat.
Sortim ja a la carena final que ens porta a la plataforma on un munt de turistes ens observen al·lucinats com si fóssim extraterrestres!
 |
| Èxit! |
Són uns 3km d'activitat amb un desnivell de +340m i dificultat màxima de IV+ que acabem en unes 5h.
Descansem una estona, veiem les exposicions de fotografies antigues i ens posem en marxa per baixar novament la cresta de neu i anar cap al refugi dels Còsmics.
Al refugi fem un dinar-berenar i aprofitem per fer trucades, que hi ha una zona de la plataforma exterior on arriba la cobertura des de la vall.
Gairebé de seguida sopem i anem a dormir a les 19h amb l'ajuda de la melatonina.
Dia 4
Ens despertem a la 1 de la matinada havent dormit sorprenentment bé donades les circumstàncies. Esmorzo sense massa gana però sabent que cal agafar forces, ens espera el Mont Blanc per la ruta dels tres monts!
Vora les 2 ens posem ja en marxa per atacar el Tacul. Davant i darrere nostre tot de llumetes dels frontals de la gent que està tan boja com nosaltres.
L'ascens del Tacul es fa estrany en foscor absoluta i després de 3 dies de moviment noto que no estic tan fresc de músculs però sí que no noto l'alçada (encara). A més, malgrat que no fa massa fred ni vent, la neu està molt dura en certs trams més verticals, cosa que obliga a utilitzar el piolet per ascendir.
Arribem a l'espatlla del Tacul que encara és negra nit i en la distància veig com ja hi ha gent a mitja pujada del Maudit.
Passem força de pressa el collat del Maudit i ataquem la pala que es va posant cada cop més dreta. Ja a prop de la primera rimaia veiem algunes cordades que estan girant cua i m'entren els dubtes...
La rimaia presenta una paret de 1,5-2m d'alt però la falta de regel i el pas de la gent fa que no tingui massa cohesió, pel que resulta un suplici remuntar el llavi sense poder traccionar bé amb els piolets. L'Àlex m'assegura amb piolet bota però no patim cap ensurt. Des de dalt faig també piolet bota per assegurar-lo, ja que no hi ha cap punt on posar un cargol de gel, tot és neu podrida.
Ara comença a clarejar i la imatge és tan espectacular que em renova les forces per acabar de pujar el Maudit.
Trobem una segona rimaia però es passa sense haver de fer malabarismes. El que sí queda clar, és que no podrem baixar per aquí, ho veig massa exposat i el no poder fer servir cargols impedeix assegurar com cal. A més, en acabar el dia no vull ni pensar com estarà la rimaia de baix si hi passa molta més gent... Per tant en arribar al coll del Maudit decidim que tornarem per Goûter.
Tot travessant el coll de la Brenva, l'aire es torna bastant més fred i hi bufa vent. A mi em comença a agafar un malestar que em fa caminar més lent. Suposo que és la suma del cansament, l'alçada i aquest fred addicional.
Els 300m finals abans del cim se'm fan llarguíssims i sort en tinc que l'Àlex em tiba pel davant, perquè em quedo sense esma. I finalment després d'un darrer ascens que sembla infinit arribem al cim.
És tot ben pla i per l'alçada a la que ens trobem el cel és de color blau més fosc. No hi ha núvols i no fa excessiu fred, però jo estic tremolant.
Un home em veu i em dona un parell d'escalfadors químics de mans que em permeten recuperar una mica la temperatura, però no és suficient i ens posem a baixar per la ruta normal.
El malestar no em permet gaudir massa de la baixada, però puc veure la majestuositat de l'aresta de Bosses, amb alguns ponts de neu encara prou sòlids, seguit d'una rampa que imagino molt penosa si la trobem de pujada.
A la distància veig el refugi de Vallot i veig la llum pensant que podré deixar anar pes, ja que crec que em sentiré millor. El "lavabo" (forat a terra) està brutíssim però em permet tenir un moment íntim almenys.
Ja més lleuger em sento millor, però el cansament comença a ser molt intens. Passem pel costat del Dôme de Goûter sense cap intenció d'acostar-nos al cim i per fi encarem la pala final que ens ha de dur al refugi de Goûter. Ara la calor és molt intensa i no corre ni gota d'aire.
Finalment arribem al refugi on puc descansar, menjar i beure una estona per recuperar les piles ni que sigui una mica.
Tot travessant el coll de la Brenva, l'aire es torna bastant més fred i hi bufa vent. A mi em comença a agafar un malestar que em fa caminar més lent. Suposo que és la suma del cansament, l'alçada i aquest fred addicional.
Els 300m finals abans del cim se'm fan llarguíssims i sort en tinc que l'Àlex em tiba pel davant, perquè em quedo sense esma. I finalment després d'un darrer ascens que sembla infinit arribem al cim.
 |
| Des del sostre d'Europa 4.805m |
Un home em veu i em dona un parell d'escalfadors químics de mans que em permeten recuperar una mica la temperatura, però no és suficient i ens posem a baixar per la ruta normal.
El malestar no em permet gaudir massa de la baixada, però puc veure la majestuositat de l'aresta de Bosses, amb alguns ponts de neu encara prou sòlids, seguit d'una rampa que imagino molt penosa si la trobem de pujada.
A la distància veig el refugi de Vallot i veig la llum pensant que podré deixar anar pes, ja que crec que em sentiré millor. El "lavabo" (forat a terra) està brutíssim però em permet tenir un moment íntim almenys.
Ja més lleuger em sento millor, però el cansament comença a ser molt intens. Passem pel costat del Dôme de Goûter sense cap intenció d'acostar-nos al cim i per fi encarem la pala final que ens ha de dur al refugi de Goûter. Ara la calor és molt intensa i no corre ni gota d'aire.
Finalment arribem al refugi on puc descansar, menjar i beure una estona per recuperar les piles ni que sigui una mica.
 |
| A Goûter. La processó va per dins... |
Pensant que el darrer tren des de Nid d'Aigle és a les 17:10, caldrà que ens donem pressa a fer els 1.400m que encara ens queden de descens i no ho veig gens clar.
El primer tram que està ple de ferros com una via ferrada es fa prou bé però és curt. De seguida comença un descens entre roques i camí que es fa infinit. La temperatura va pujant i la motxilla pesa...
En arribar al Grand Couloir, el trobem estranyament tranquil. Suposo que les nevades de la setmana passada han estabilitzat les roques i només escoltem alguna pedreta caure de tant en tant. Sense pensar-ho ens posem a creuar i en un minut ho tenim enllestit. Res a veure amb les històries de terror que m'ha explicat sempre el meu pare. Hem tingut sort!
Com anem ja sense grampons i fa mandra posar-los de nou, creuar la glacera (o més aviat gelera) de Tête Rousse es fa incòmode entre canaletes de fusió que rellisquen i rocs que cauen de més amunt. En acabar la glacera desem ja el piolet i el casc i ens disposem a fer el darrer tram. Veient l'hora em queda clar que no arribarem al darrer tren. Espero que tinguin lloc a Nid d'Aigle...
Encara trigo una hora i mitja per arribar ara sí finalment al refugi després de l'activitat més llarga i cansada que recordo a la meva vida. El tren ja ha marxat però tenim lloc per dormir i podrem sopar calent.
El refugi de Nid d'Aigle em sembla molt acollidor i està just davant els seracs de la glacera del Bionnassay que encara té un aspecte majestuós amb tons blau profund.
 |
| El Bionnassay amb la seva glacera encara activa |
En total surten 18km, 16h30 d'activitat, +1.600m d'ascens i 2.800m de descens
Dia 5
Després d'una de les nits més reparadores que recordo, esmorzem tranquil·lament i anem a buscar el tren que ens baixarà a Bellevue i el telefèric que arriba a Les Houches. Aquí agafem un bus que ens porta a l'apartament a les Bossons.
La resta del dia toca descansar, menjar i anar a fer el turista al tren de Montenvers i la cova de gel dons la Mer de Glace.
Se'm cau l'ànima als peus quan veig el retrocés que ha patit en els darrers 22 anys. Ara han instal·lat un telecabina només per baixar els quasi 200m de desnivell que hi ha entre la Gare de Montenvers i el gel, i que cap a l'any 1910 estaven a nivell!
 |
| Agost de 2002 |
 |
| Juliol de 2024 |
Per no contribuir més al canvi climàtic, un consell. Durant l'estada a Chamonix, la compra del forfait dels remuntadors dona dret a l'ús dels autobusos que recorren la vall. Són prou freqüents i eviten haver de moure el cotxe! Feu una ullada aquí.
I per acabar, el vídeo de la setmana:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada