Aquesta entrada ja feia uns mesos que la tenia pendent, des de que va morir la tieta Maria. Vol ser un modest homenatge o record a les tietes que més o menys hi ha a totes les famílies, que es van quedar solteres en el seu dia i de qui poc o molt tothom se n'acaba oblidant fins el dia que moren, moment en què el seu record s'esvaeix per sempre sense que res ni ningú el mantingui viu en la memòria dels que quedem. A més aprofitaré per fer una mica d'història dels seus pares amb tot el material que he anat recopilant.
La tia Maria Pau era la germana gran del meu avi Vicens, i era realment gran. Va néixer el 1918 a Barcelona, quan tot just s'acabava la Primera Gran Guerra. En aquell moment encara no s'havia produït la revolució socialista a Rússia i pels carrers de la ciutat convivien carruatges de cavalls, tramvies elèctrics i algun cotxe a motor. Fa ja quasi tot un segle...
Orígens
Els seus pares, els meus besavis, es van conèixer a Barcelona i es van casar el 1917 quasi per conveniència amb una edat força avançada per a l'època. Ell, Pedro Gómez Silvestre, havia nascut el 1877 a un poblet de Teruel, Rubiales i va venir a viure a Barcelona junt amb els seus dos germans, Santiago i Manuel, mentre que una germana d'ells de la qual no en conec el nom es va quedar a Rubiales, on es va casar i tenir dues filles.
 |
| Els tres germans Gómez Silvestre, possiblement cap a l'any 1900. A dalt Santiago, a l'esquerra Pedro i a la dreta Manuel |
El besavi Pedro era treballador del tramvia i estava a la línia que unia Sarrià i Barcelona. Precisament a un diari de l'època en podem llegir la notícia d'un accident en el que va estar involucrat:
 |
| La Vanguardia, 30 de desembre de 1924 |
La besàvia Agustina era una noia de família humil, nascuda a Medina Sidonia el 1887. La va afillar una germana del seu pare en morir aquest i va viure a Cádiz a on va anar a l'escola normal. Allà hi va tenir una infància bona i la van instruir, de manera que era tota una "señorita".
 |
| Aquí està l'Agustina amb les companyes de classe cap a l'any 1897 |
 |
| Agustina el 1912 |
 |
| Agustina l'any 1913 |
 |
| I la foto del seu casament el 1917... de negre |
Quatre anys més tard, el 1922, nasqué el meu avi Vicens, que seria el segon i darrer fill dels meus besavis.
 |
| Foto de família de la comunió de la Maria, el 1930 |
Sigui com sigui, els germans Gómez Ruíz de sobte es van quedar orfes de pare amb 20 i 16 anys, i el Vicens va convertir-se de la nit al dia en l'home de la casa. Mentre, la Maria va estudiar infermeria, vivia amb la seva mare Agustina i el temps va anar passant.
 |
| La Maria vestida d'infermera al terrat del pis del carrer Rocafort |
Per la seva banda el meu avi sí que va trobar parella, la meva àvia Antònia, amb qui va festejar molts anys abans de casar-se el 1953. Com ella és de Vilaller, la Maria va decidir que havia de comprovar quina mena de gent era la família de la dona que s'havia de casar amb el seu germà. Així que va marxar fins allà dalt per tafanejar, inaugurant així les diferències que va mantenir per sempre més amb la seva cunyada. I la seva forta personalitat feia que enlloc de Maria Pau li diguessin Maria Guerra.
La Maria va tenir problemes de vista des de ben jove. En un ull hi perdia visió sense remei i a l'ull bo, va tenir una complicació amb una lentilla de vidre i/o un accident de laboratori (ho haig de confirmar exactament). En tot cas ben aviat va perdre un ull i de l'altre gradualment va perdre la visió.
I aquest és el primer record que tinc de la tieta Mari, una senyora més aviat grossa, que anava sempre ben vestida i que era cega, malgrat que ella sempre insistia que veia ombres. Amb el temps m'he adonat de com difícil devia ser per ella assumir que inexorablement es quedaria cega. De fet no ho va assumir mai i sempre pretenia que en realitat tot estava bé.
De petit però, jo no era conscient de tot això. Per mi la tieta era aquella senyora gran que sempre tenia un regal a punt quan ens reuníem, que em donava algun bitllet de 1000 pessetes d'amagat, i que em fascinava amb les seves històries que em semblaven impossibles de viure essent cega.
Una de les seves aficions era viatjar, cosa que feia sovint amb la seva mare. Des que va ingressar a l'ONCE però, els seus viatges eren en grup i a destinacions més exòtiques, com ara Iugoslàvia, Polònia i Txecoslovàquia en plena guerra freda. I com a records d'aquests viatges em regalava monedes portades d'aquestes repúbliques soviètiques ara desaparegudes.
L'altra afició que va desenvolupar van ser les manualitats, que feien a l'ONCE. Entre d'altres molts "pongos", però tinc en molta estima la capsa que em va fer per guardar monedes. Gràcies a ella i a les monedes soviètiques que em va anar regalant em vaig aficionar a la numismàtica de ben petit, i per poder organitzar bé la col·lecció, un dia que em va preguntar què m'agradaria que em fes li vaig demanar una capsa per les monedes. I així ho va fer. Un treball de marqueteria fantàstic que em meravellava especialment pel fet que ho havia fet tot amb el tacte. Clar que els monitors de l'ONCE els devien ajudar, però per mi era una cosa quasi màgica.
De jove havia fet natació sincronitzada i als estius a Mirasol em desesperava sempre a la piscina en quant la veia surar a l'aigua sense moure un múscul, només col·locant el cos de manera correcta i controlant la respiració mentre jo era incapaç de mantenir ni la punta del nas fora de l'aigua.
A la Maria li encantava menjar bé. Cap a mitjan dels 90 quedàvem de tant en tant per anar a dinar amb ella a Can Lluís, al carrer de la Cera. Un dels seus plats preferits eren els cargols a la llauna, que demanava sempre que n'hi havia. I ho tenia molt apamat, perquè sense veure-hi ni un borrall agafa els cargols, els treia de la closca i els sucava amb salsa en un tres i no res. Un altre plat que li encantava eren els peus de porc. En aquella època jo encara no en menjava, i em fascinava veure-la treure els petits ossets sense parar. I això si, era una llaminera; per postres, sempre que podia, demanava un pijama, i quan ho feia deixava anar la seva frase "un pijama, però amb màniga llarga, gorro i mitjons", i així s'assegurava de que li feien el plat ben complert.
Amb els anys, quan vaig passar a ser un adolescent i fins i tot més tard, em feia una mica de mandra haver de visitar la tieta. Se m'havia fet avorrit i tenia el cap ple de coses d'adolescent, de manera que per molts anys em vaig perdre la seva companyia i no li vaig preguntar mai totes les coses que ara m'encantaria poder parlar amb ella.
El temps va fer que anés perdent el cap gradualment, fins que ja no va poder viure sola i la vam portar a una residència, no massa lluny del pis de Rocafort, on va passar tranquil·la encara uns quants anys. De fet recordo quan el 2008, vam anar tots a visitar-la per celebrar el seu 90 aniversari. Llavors el cap ja li ballava i de tant en tant parlava amb la seva mare perquè la confonia amb la veu de la meva, però estava forta com un roure.
Quan la vaig visitar per darrera vegada, a la primavera del 2014, ja feia temps que s'havia anat consumint, tot i que seguia tenint força per bellugar-se i l'havien de tenir lligada al llit perquè no caigués. Semblava un nadó una mica gros, dormint gran part del dia, i parlant de manera més o menys incoherent de coses molt antigues, d'un temps passat en el que espero que visqués feliç ni que fos en el seu cap, els seus darrers anys.
I així, sense fer soroll, ella que havia donat guerra tota la vida, el 24 de novembre de 2014 va morir. El funeral va ser íntim, tret dels familiars directes no quedava cap amic seu amb vida. I mentre es feia la litúrgia i tocaven música en directe, no podia evitar pensar amb pena que ella s'havia pagat "els morts" des de ben jove, i que el fet que fóssim allà per acomiadar-la donava sentit a tota la seva vida, una vida en soledat que gairebé ningú recordarà.
La Maria va tenir problemes de vista des de ben jove. En un ull hi perdia visió sense remei i a l'ull bo, va tenir una complicació amb una lentilla de vidre i/o un accident de laboratori (ho haig de confirmar exactament). En tot cas ben aviat va perdre un ull i de l'altre gradualment va perdre la visió.
I aquest és el primer record que tinc de la tieta Mari, una senyora més aviat grossa, que anava sempre ben vestida i que era cega, malgrat que ella sempre insistia que veia ombres. Amb el temps m'he adonat de com difícil devia ser per ella assumir que inexorablement es quedaria cega. De fet no ho va assumir mai i sempre pretenia que en realitat tot estava bé.
De petit però, jo no era conscient de tot això. Per mi la tieta era aquella senyora gran que sempre tenia un regal a punt quan ens reuníem, que em donava algun bitllet de 1000 pessetes d'amagat, i que em fascinava amb les seves històries que em semblaven impossibles de viure essent cega.
Una de les seves aficions era viatjar, cosa que feia sovint amb la seva mare. Des que va ingressar a l'ONCE però, els seus viatges eren en grup i a destinacions més exòtiques, com ara Iugoslàvia, Polònia i Txecoslovàquia en plena guerra freda. I com a records d'aquests viatges em regalava monedes portades d'aquestes repúbliques soviètiques ara desaparegudes.
L'altra afició que va desenvolupar van ser les manualitats, que feien a l'ONCE. Entre d'altres molts "pongos", però tinc en molta estima la capsa que em va fer per guardar monedes. Gràcies a ella i a les monedes soviètiques que em va anar regalant em vaig aficionar a la numismàtica de ben petit, i per poder organitzar bé la col·lecció, un dia que em va preguntar què m'agradaria que em fes li vaig demanar una capsa per les monedes. I així ho va fer. Un treball de marqueteria fantàstic que em meravellava especialment pel fet que ho havia fet tot amb el tacte. Clar que els monitors de l'ONCE els devien ajudar, però per mi era una cosa quasi màgica.
De jove havia fet natació sincronitzada i als estius a Mirasol em desesperava sempre a la piscina en quant la veia surar a l'aigua sense moure un múscul, només col·locant el cos de manera correcta i controlant la respiració mentre jo era incapaç de mantenir ni la punta del nas fora de l'aigua.
 |
| Cosins amb la tieta a Calella de Palafrugell, juny de 1988 |
A la Maria li encantava menjar bé. Cap a mitjan dels 90 quedàvem de tant en tant per anar a dinar amb ella a Can Lluís, al carrer de la Cera. Un dels seus plats preferits eren els cargols a la llauna, que demanava sempre que n'hi havia. I ho tenia molt apamat, perquè sense veure-hi ni un borrall agafa els cargols, els treia de la closca i els sucava amb salsa en un tres i no res. Un altre plat que li encantava eren els peus de porc. En aquella època jo encara no en menjava, i em fascinava veure-la treure els petits ossets sense parar. I això si, era una llaminera; per postres, sempre que podia, demanava un pijama, i quan ho feia deixava anar la seva frase "un pijama, però amb màniga llarga, gorro i mitjons", i així s'assegurava de que li feien el plat ben complert.
Amb els anys, quan vaig passar a ser un adolescent i fins i tot més tard, em feia una mica de mandra haver de visitar la tieta. Se m'havia fet avorrit i tenia el cap ple de coses d'adolescent, de manera que per molts anys em vaig perdre la seva companyia i no li vaig preguntar mai totes les coses que ara m'encantaria poder parlar amb ella.
El temps va fer que anés perdent el cap gradualment, fins que ja no va poder viure sola i la vam portar a una residència, no massa lluny del pis de Rocafort, on va passar tranquil·la encara uns quants anys. De fet recordo quan el 2008, vam anar tots a visitar-la per celebrar el seu 90 aniversari. Llavors el cap ja li ballava i de tant en tant parlava amb la seva mare perquè la confonia amb la veu de la meva, però estava forta com un roure.
Quan la vaig visitar per darrera vegada, a la primavera del 2014, ja feia temps que s'havia anat consumint, tot i que seguia tenint força per bellugar-se i l'havien de tenir lligada al llit perquè no caigués. Semblava un nadó una mica gros, dormint gran part del dia, i parlant de manera més o menys incoherent de coses molt antigues, d'un temps passat en el que espero que visqués feliç ni que fos en el seu cap, els seus darrers anys.
I així, sense fer soroll, ella que havia donat guerra tota la vida, el 24 de novembre de 2014 va morir. El funeral va ser íntim, tret dels familiars directes no quedava cap amic seu amb vida. I mentre es feia la litúrgia i tocaven música en directe, no podia evitar pensar amb pena que ella s'havia pagat "els morts" des de ben jove, i que el fet que fóssim allà per acomiadar-la donava sentit a tota la seva vida, una vida en soledat que gairebé ningú recordarà.
Maria Pau Gómez Ruíz 1918-2014
Evidentment aquesta idea està inspirada/plagiada de la tristíssima cançó de Serrat "La Tieta".
I ara per acabar, recordeu amb mi la vostra tieta, escolteu la cançó i plorem en silenci:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada